No recordo com he arribat fins aqui. Ni m’importa. Només sé que és així que ha de ser, sense més preguntes sense respostes. El Temps s’ha aturat perquè ja no crec amb ell. No el necessito per res.

Bufa una suau brisa tèbia, i un gran somriure m’illumina la cara. Els meus sentiments s’han separat dels meus records, i m’els miro als dos. Ja no són meus. No els necessito per res.

Semblen un televisor sense so, on s’emet un programa que ja no m’interessa. I per molt que canvii de programa, tots són els mateixos. Ja no soc el seu esclau. Ja no m’importen.

Ara només vull els cims de les muntanyes nevades i la nit serena i clara. Aquest és el meu lloc, i aqui vull estar. La resta és mentida. Sempre ha sigut mentida.

A vegades, la Felicitat és deixa acariciar suament el rostre…

______________________________________________________________________________________________

En aquests moments estic escrivint aquestes línies amb un Word, concretament la versió 2007. Enllaço paraules i conceptes sobre un full virtual blanc, que és reflectiran al final en un document etiquetat amb un nom i desat en una carpeta del meu disc dur.

Fins aquí res d’extraordinari, sempre i quan no anem una mica més enllà de certs conceptes. M’explico:  quina és la autèntica natura del document que estic redactant? Quina és la base física que el sustenta? És simplement un núvol d’informació que flota en la superfície del meu disc dur. Però abans haurà passat per la memòria del meu portàtil, i no serà fins que premi la icona amb el dibuix del disquet que el meu document assolirà la categoria d’element permanent i persistirà quan apagui l’ordinador. Sempre i quan no és faci malbé el disc dur, és clar.

Però fins i tot per preveure aquesta contingència i puc fer una còpia idèntica del meu document sobre una memòria usb, per exemple. Així m’asseguro la seva continuïtat casi per tota la eternitat.

Puc dir llavors que el meu document existeix gràcies a la seva presencia en el meu disc dur o en la meva clau usb, i que sense aquests elements no podria manifestar-se.

Ara extrapolem aquesta reflexió als meus pensaments i records: existeixen gràcies a la presència del meu cervell?  Quan el meu cervell no estigui ja capacitat per funcionar correctament, desapareixeran?

Doncs jo crec que no. El nostre cervell és podria assimilar a la memòria del meu portàtil, que  manté viva l’ informació sempre que hi hagi corrent o que no l’aturi. Ara bé, també hi hauria un “disc dur”, encarregat de donar persistència a la dita informació.

Un disc dur on quedaria emmagatzemada totes les experiències, sentiments i sensacions de tota una vida, o varies vides. I absolutament independent del cervell que capturi i processi totes aquestes dades.

Una mena de base de dades permanent de totes les nostres experiències.

De la natura d’aquest disc dur, encara no en tinc cap certesa, però serà objecte d’un nou post més endavant.

Tot això és una simple hipòtesi de treball.

Però no em sembla gens desballestada com a teoria.

Bona nit.

___________________________________________________________________________________

Imaginem una força suficientment poderosa com per iniciar una reacció en cadena colossal.

Imaginem que aquesta reacció dona naixement a la matèria i a la Vida.

Imaginem que tot això succeeix en la ment d’ algú.

Imaginem que aquest algú ets tu.

Imaginem que tu no ho saps.

Que faries si sabessis que tot el teu entorn només existeix gràcies a la teva voluntat?

I que pensaries si sabessis que ni tant sols necessites el teu cervell que fer tot això?

El que t’acabo de descriure és el que passa cada nit quan te’n vas a dormir i tanques els ulls.

Bona nit.

_______________________________________________________________________________________________

La Lluna Blava.

Bé, després de més de dos anys de silenci, torno a escriure per aquí. Cert és que aquesta nova motivació no és fortuïta. Respon a una mena d’ auto-inspiració reciproca que ens hem imposat una amiga virtual i jo mateix, (tot sigui dit de pas, soc igual de virtual que ella.). L’objectiu final d’aquest desafiament mutu és totalment desconegut. Ignoro fins on ens portarà la nostra voluntat, però aquesta mateixa incògnita estimula el meu malmès cervell. Que bona falta l’hi fa, per cert.

Moltes coses han passat des del meu darrer post, i la majoria desagradables. D’una forma tant absolutament premonitòria com casual, vaig vaticinar que les coses estaven canviant … i molt. I caram que van canviar! Poc podia pensar que dos anys més tard, l’empresa on treballava des de feia no sé quants anys tancaria per fallida. Però bé, aquest no és el motiu d’aquest post.

En realitat, us vull parlar de la Lluna Blava, o com els anglesos és plauen a dir: Blue Moon. S’anomena Lluna Blava a la segona lluna plena en un mateix mes. Un fet que és produeix aproximativament cada dos anys i mig. Fins aquí la breu definició científica, extreta de la Wikipèdia.

Però del que en realitat tinc ganes de comentar-vos, comentar-te, és el que representa la Lluna Blava per mi. Tot s’inicia amb un somni, un somni molt antic, que potser vaig somiar quan tenia cinc o sis anys. És cert que no recordo exactament quina edat tenia, però les impressions que em va causar han quedat profundament gravades en la meva ment.

Em trobo estirat enmig d’un prat, que fa una suau pendent. No li veig el final però a poca distància de mi hi ha un arbre que mou lentament les seves fulles sota un vent tebi d’estiu. Miro el cel fosc sense estels de la nit, i la veig: una immensa Lluna Blava. Literalment blava, única nota brillant de color en el decorat monocrom de la meva ment. Però més que les imatges, més importants són les sensacions: mai he tingut la certesa d’estar a casa meva en la meva vida real com l’he tinguda, i la tinc encara, en aquell somni.

No seria sinó uns quants anys mes tard quan vaig descobrir que el meu paisatge idíl·lic existia en la “realitat”. No sé quin dels dos universos és va transformar per ajustar-se a la perfecció amb l’altre, però la simbiosi fou perfecta. O almenys m’ho va semblar en aquell moment, fins que una nit d’estiu i de Lluna Blava vaig anar al prat, em vaig estirar enmig de l’herba i vaig mirar cap al cel nocturn, mentre l’arbre em murmurava suament històries a cau d’orella.

Llavors em vaig adonar de l’infinita distància que separa els meus dos mons, i vaig pensar que, potser, la nostra vida és només el camí que hem de recórrer entre aquests dos punts.

En dedueixo doncs que el motiu de la nostra existència és simplement tornar a casa. O dit d’una altra forma, la Lluna Blava és per mi el meu Paradís Perdut a l’espera de ser retrobat…

________________________________________________________________________________________

I força…

_____________________________________________________________________________________________________

Un home, el seu cavall i el seu gos anaven per una senda de muntanya. Quan passaven prop d’un enorme arbre, un llamp va caure i els tres moriren fulminats.

Però l’home no és va adonar que ja havia abandonat aquest món i continuà el seu camí amb els seus dos animals ( a vegades els morts erren un cert temps abans de ser conscients de la seva nova condició…)

La senda era molt llarga i muntanya amunt el sol era molt intens, estaven tots suats i amb moltíssima set.

En un revolt, van veure llavors un magnífic portal de marbre que conduïa a una plaça pavimentada amb llambordes d’or.

El caminant és dirigí al guarda que custodiava el portal de marbre i tingué amb el ell la següent conversa:

- Bon dia.

- Bon dia, respongué el guarda.

- Com és diu aquest lloc tant bonic?

- Això és el cel.

- Que bé que haguem arribat al cel, perquè tenim moltíssima set!

- Vostè pot entrar i beure tanta aigua com vulgui. I el guarda senyalà la font.

- Però el meu cavall i el meu gos també tenen set…

- Ho sento molt, digué el guarda, però aquí no és permet l’entrada als animals.

L’home marxà amb gran disgust, perquè realment tenia molta set, però no pensava beure sol. Donà gràcies al guarda i continuà el seu camí.

Després de caminar una bona estona costa amunt, ja exhaurits els tres, arribaren a un altre lloc, que tenia la entrada marcada per una porta vella que donava a un camí de terra vorejat d’arbres. Sota l’ombra d’un dels arbres, hi havia el guarda estirat, amb el cap tapat per un barret. Possiblement dormia.

- Bon dia, digué el caminant.

El guarda respongué amb un gest del cap.

- Tenim molta set, el meu cavall, el meu gos i jo.

- Podeu beure tota l’aigua que vulgueu.

L’home, el cavall i el gos anaren a la font i calmaren la seva set.Després, el caminant tornà per donar les gràcies.

- Podeu tornar sempre que vulgueu, respongué aquest.

- Gràcies, però per cert, com és diu aquest lloc?, preguntà l’home.

- És el CEL.

- El Cel? Però si el guarda del portal de marbre em va dir que allò era el Cel!

- Allò no era pas el Cel, era d’infern, contestà el guarda.

El caminant restà perplex.

- Hauríeu de prohibir que utilitzessin així el vostre nom! Aquesta informació falsa pot provocar grans confusions! – advertí el caminant.

- En absolut, contestà el guarda amb un somriure. En realitat, ens fa un gran favor, ja que allí s’aturen tots els que son capaços d’abandonar als seus millors amics…

___________________________________________________________________________________________________

_____________________________________________________________________________________________________

En Tim Berners-Lee en fou el seu impulsor. Però que hi havia darrera d’aquest NextCube?

Podeu trobar l’origen de tota la historia en aquest link en castellà o en aquest en anglès, però per fer un petit resum, el Mac OS X que coneixem avui té els seus origens en el sistema operatiu NeXTStep que funcionava en aquesta workstation.

És a dir, en resumides comptes, és podria afirmar a grans trets que el www va començar en un Apple…

___________________________________________________________________________________________________

No revelis al teu amic tots els secrets que tinguis. Què saps tu si amb el temps no es transformarà en el teu enemic?

No causis al teu enemic tot el mal que li puguis fer. Què saps tu si amb el temps no es transformarà en el teu amic?

Saadi (1184-1283) Poeta persa

___________________________________________________________________________________________________

Com remarca Ricardo Galli en el seu bloc, aquest darrers dies l’enrenou d’Apple i el seu Iphone ha fet que una noticia molt important pel futur d’Internet passés pràcticament desapercebuda.

El passat dilluns dia 7 de juliol, les comissions IMCO i ITRE del parlament europeu van votar tota una sèrie de directives sobre el projecte de reforma del dret europeu de les comunicacions electròniques. Algunes d’aquestes directives, extremadament perilloses per la neutralitat de la Xarxa, van ser presentades i adoptades, en un primer pas.

Aquestes directives tenen com a objectiu tancar l’arquitectura oberta d’Internet per augmentar el control i la vigilància dels usuaris, donant el poder als ISP’s amb el suport de les administracions publiques sobre la regulació d’utilització de la xarxa, desplaçant d’aquest funció a les autoritats jurídiques. Això vol dir, clar i català, que en un moment donat un operador podria restringir als seu clients l’us d’un navegador en favor d’un altre, o simplement inutilitzar programes de P2P, com Emule o Bitorrent.

De fet, a Espanya ja es comencen a escoltar dates per el tancament de la xarxa P2P…

L’aprovació definitiva de les directives s’havia de produir el proper 2 de setembre, però una mobilització general dels agents implicats, associacions d’usuaris d’internet i sobretot per www.laquadrature.net, que ha promogut un enviatment massiu de mails avisant dels atacs contra els drets fonamentals a certs eurodiputats, ha aconseguit retardar el vot fins a una data aproximada del 22 al 25 de setembre.

Semblaria ser que alguns eurodiputats no haurien examinat els dossiers amb tota l’atenció necessària, i que la proximitat de les vacances d’estiu hauria provocat l’aprovació, una mica precipitada, del paquet d’iniciatives polèmiques.

Personalment, entenc que si jo fós un creatiu, m’emprenyaria molt que la meva obra fós difosa sense el meu consentiment per internet, provocant-me un greuge econòmic important, però també veig que les coses estan canviant moltissim darrerament i que el model de distribució actual dels ben culturals està caducat. No sé fins a quin punt és vàlid voler defensar aquest model, tant si com no, fins a les seves ultimes conseqüencies.

En tot cas, ja veurem a finals de setembre si la cosa va a més o no…

___________________________________________________________________________________________________