Estic tirat no sé on. Ni m’importa. Estic mirant al cel fosc de la nit, els braços creuats darrera la nuca. I per primer cop en molt temps, hi ha silènci dins meu. El platejat silènci.
No recordo com he arribat fins aqui. Ni m’importa. Només sé que és així que ha de ser, sense més preguntes sense respostes. El Temps s’ha aturat perquè ja no crec amb ell. No el necessito per res.
Bufa una suau brisa tèbia, i un gran somriure m’illumina la cara. Els meus sentiments s’han separat dels meus records, i m’els miro als dos. Ja no són meus. No els necessito per res.
Semblen un televisor sense so, on s’emet un programa que ja no m’interessa. I per molt que canvii de programa, tots són els mateixos. Ja no soc el seu esclau. Ja no m’importen.
Ara només vull els cims de les muntanyes nevades i la nit serena i clara. Aquest és el meu lloc, i aqui vull estar. La resta és mentida. Sempre ha sigut mentida.
A vegades, la Felicitat és deixa acariciar suament el rostre…
______________________________________________________________________________________________
