Blue Moon.

La Lluna Blava.

Bé, després de més de dos anys de silenci, torno a escriure per aquí. Cert és que aquesta nova motivació no és fortuïta. Respon a una mena d’ auto-inspiració reciproca que ens hem imposat una amiga virtual i jo mateix, (tot sigui dit de pas, soc igual de virtual que ella.). L’objectiu final d’aquest desafiament mutu és totalment desconegut. Ignoro fins on ens portarà la nostra voluntat, però aquesta mateixa incògnita estimula el meu malmès cervell. Que bona falta l’hi fa, per cert.

Moltes coses han passat des del meu darrer post, i la majoria desagradables. D’una forma tant absolutament premonitòria com casual, vaig vaticinar que les coses estaven canviant … i molt. I caram que van canviar! Poc podia pensar que dos anys més tard, l’empresa on treballava des de feia no sé quants anys tancaria per fallida. Però bé, aquest no és el motiu d’aquest post.

En realitat, us vull parlar de la Lluna Blava, o com els anglesos és plauen a dir: Blue Moon. S’anomena Lluna Blava a la segona lluna plena en un mateix mes. Un fet que és produeix aproximativament cada dos anys i mig. Fins aquí la breu definició científica, extreta de la Wikipèdia.

Però del que en realitat tinc ganes de comentar-vos, comentar-te, és el que representa la Lluna Blava per mi. Tot s’inicia amb un somni, un somni molt antic, que potser vaig somiar quan tenia cinc o sis anys. És cert que no recordo exactament quina edat tenia, però les impressions que em va causar han quedat profundament gravades en la meva ment.

Em trobo estirat enmig d’un prat, que fa una suau pendent. No li veig el final però a poca distància de mi hi ha un arbre que mou lentament les seves fulles sota un vent tebi d’estiu. Miro el cel fosc sense estels de la nit, i la veig: una immensa Lluna Blava. Literalment blava, única nota brillant de color en el decorat monocrom de la meva ment. Però més que les imatges, més importants són les sensacions: mai he tingut la certesa d’estar a casa meva en la meva vida real com l’he tinguda, i la tinc encara, en aquell somni.

No seria sinó uns quants anys mes tard quan vaig descobrir que el meu paisatge idíl·lic existia en la “realitat”. No sé quin dels dos universos és va transformar per ajustar-se a la perfecció amb l’altre, però la simbiosi fou perfecta. O almenys m’ho va semblar en aquell moment, fins que una nit d’estiu i de Lluna Blava vaig anar al prat, em vaig estirar enmig de l’herba i vaig mirar cap al cel nocturn, mentre l’arbre em murmurava suament històries a cau d’orella.

Llavors em vaig adonar de l’infinita distància que separa els meus dos mons, i vaig pensar que, potser, la nostra vida és només el camí que hem de recórrer entre aquests dos punts.

En dedueixo doncs que el motiu de la nostra existència és simplement tornar a casa. O dit d’una altra forma, la Lluna Blava és per mi el meu Paradís Perdut a l’espera de ser retrobat…

________________________________________________________________________________________