Voltant per Internet, concretament en www.microsiervos.com, m’he trobat amb una paraula que no havia escoltat mai: solipsista. Fent unes petites indagacions pel tiet Google, vaig trobar aquesta definició. En resumides comptes, és tracta d’una creença metafísica que postula que la realitat que ens envolta no és més que una creació de la nostra ment, que és en ella mateixa l’unic element cert i demostrable. Això voldria dir que tot el que ens envolta, siguin persones, objectes o llocs no serien en absolut reals, sino una simple projecció de la nostra pròpia pelicula, amb la nostra consciència com a projector…

Sempre m’he preguntat fins a quin punt tenim el control de la nostra vida, fins a quin punt podem decidir sobre que uns esdeveniments és desenvolupin d’una forma o altra. Si hi ha un Destí escrit, fixe i predestinat per cadascun de nosaltres o si al contrari, ens han deixat lliures i amos de les nostres existències.

El solipsisme, o almenys tal com l’entenc jo, té un no sé què que m’agrada. Ni que sigui pel fet de que elimina per complert el concepte de “victima”, sigui de la vida, de la societat, o dels demés. Si això fós cert, sempre posant-nos en el model teoric d’aquest pensament metafísic, ens trobariem en la situació de que tots els maldecaps, problemes i demés tragèdies que passen per la nostra vida no serien altra cosa que una simulació del nostre conscient, tant certa com ho pot ser la nostra realitat, però una simulació al fí i al cap.

I com tota simulació, perfectmanent controlable…

He llegit darrerament un llibre que m’ha cridat l’atenció. Segurament n’haureu sentit parlar, és tracta d’El Secret, basat en el la pelicula del mateix nom. Deixant de banda el petit toc tipicament americà de voler “vendre” qualsevol cosa com si una fós una super-producció de Hollywood, aquest llibre toca el tema de la “llei de l’atracció”, no com la llei física que tots coneixem, sino com la forma de convertir els nostres pensaments, almenys els positius, en realitats palpables, en el nostre quotidià.

Una mena de llei que convertiría els nostres desitjos en realitats. No sé fins a quin punt la “llei de l’atracció” i solipsisme tenen algun punt en comú, o si tots dos són la mateixa cosa, però el que si que m’agradaría comprovar és fins a quin punt una fe absoluta en que un fet esdevingui pot modificar la realitat perquè realment succeïxi…

En tot cas, ara ja no sé si soc tant pastafarista com fa alguns posts endarrera…

___________________________________________________________________________________________________